Caminant cap a la Meva Medicina...

Els "meus", diuen que sempre he volgut ser Metge. És cert, no recordo, no sóc conscient d'haver pres la decisió de ser metgessa en cap moment, és com si sempre hagués format part de mi.

Entenc la meva professió des de la màxima humilitat possible, des de fer-la des de dins, només comprenc l’acte terapèutic des del mirar, observar, escoltar, tocar, rebre, donar...

És curiós que digui rebre, no? Cada dia, rebo com un inmens regal, que les persones comparteixin amb mi la seva intimitat, la seva història, els seus patirs, les seves emocions, la seva ànima, etc. I de veritat, que sento el més profund respecte i agraïment.

Com molts sabeu, per ser metge especialista, cal recórrer un llarg camí, concretament més de 10 anys!

Durant aquest, va començar a sorgir dins meu la següent reflexió: "He après moltíssim sobre infinites malalties i trastorns, però...què he après sobre Salut?" Durant els anys d'Universitat crec que no vaig rebre cap classe formal sobre com generar salut, més enllà de les clàssiques recomanacions d'estil de vida saludable, dieta mediterrània, activitat física, etc.

Per sort vaig escollir una Especialitat mèdica meravellosa, Medicina Familiar i Comunitària, que m'ha aportat anys de moltíssima felicitat, però malauradament sovint acompanyada d'un profund desgast personal i professional. Perque de nou, em passava el dia tractant malalties, símptomes, malestars...i mai quedava espai per poder dedicar-me professionalment a generar salut.

Els últims anys que vaig treballar al CAP, vaig tenir l'oportunitat de poder endinsar-me en la part oblidada de la meva especialitat, la Medicina Comunitària. I potser aquí em va semblar que per fi, m'apropava a un terreny professional que definitivament em permetria generar salut en els pacients als que atenia. Però no, de nou la pressió assistencial, les condicions i les dificultats i reticències humanes per assumir canvis tan profunds en la manera de comprender la nostra professió, em van allunyar un cop més del meu propòsit.

Per sort, just acabar els anys d'especialitat, vaig pendre la sàbia i lúcida decisió de fer el Màster d'Acupuntura. Van ser tres anys molt intensos, de molt estudi i dedicació, però sobretot molt intensos pel canvi profund de mentalitat i de comprensió de l'home i de l'Univers. De fet, per mi van ser tres anys molt terapèutics. Siiiii, ho havia trobat!!! Tot quadrava, tot era lògic i saps? Tot era preciós!

Crec que aquest és el paper que ha jugat fins avui la Mediciana Tradicional Xinesa (MTC) a la meva vida. Ha obert un camí, un àmbit, un terreny, a través del qual puc apropar-me als “antics”, als “orígens”, a les lleis de la natura i sobretot a les persones.

La primera escletxa de llum que va aparèixer va ser en una de les primeres classes del màster, amb una frase d’un dels meus professors:

“Cada emoció genera una imprompta en la dinàmica del Qi”

És a dir, tot el que sentim, conscient o inconscientment repercuteix en el nostre funcionament, en el nostre ritme intestinal, en la nostra freqüència cardíaca, en els nostres òrgans, en el nostre sistema immunitari, en les nostres cèl.lules, en el nostre esperit, en la nostra ment, en la nostra manera de viure les coses, etc. Igual que el dia que fa vent, les fulles dels arbres es mouen.

En aquesta linea, quan el meu estudi va arribar, de la mà de la meva mestra i gran referent, la Dra. Carme Martorell, al meravellós món dels Meridians Extraordinaris, va topar amb aspectes molt reveladors i per suposat esperançadors. A través d'ells es poden tractar aspectes molt profunds i intensament arrelats dins de les persones. Perque si, les vivències succeïdes des de la concepció fins als 7 anys de vida, són les que condicionen la nostra visió del món, i això té una gran repercusió en el nostre equilibri emocional, la resta de la nostra vida.

Se sap, que no existeix un pensament estructurat i coherent fins els 4 anys. Així doncs, les experiències traumàtiques viscudes fins aquest moment, tampoc poden ser conscientment recordades. Però aquestes malauradament, no desapareixen. Queden registrades en el nostre cos, que té la seva pròpia Memòria Corporal.

De fet, en ocasions aquesta memòria pot anar més enllà de la pròpia història vital, i que el cos pateixi les conseqüències d'alguna experiència traumàtica d'algun ancestre. Però això donaria per un altra entrada del blog.

Doncs bé, tot això, tot aquest entrellat entre les emocions, la ment, l'esperit, el pensament...que els xinesos anomenen el Shen i el cos, és l’aspecte de la meva feina que més m’apassiona i em ressona, des dels inicis. Suposo que en part, és en resposta a la meva història vital, però de ben segur que principalment, és perqué és el que més percebo a la consulta, el que considero que és la principal font de malestar que afecta sovint a l’home occidental. I sincerament, poder acompanyar, alleugerir, desfer nusos...i donar en aquest sentit benestar a algú, em resulta absolutament encoratjador i em genera una profunda satisfacció.

I la combinació d'aquest neguit professional crònic, que durant tants anys em va acompanyar, amb les intenses i revolucionàries transformacions personals secundàries a la maternitat, em va dur a pendre una de les decisions més rellevants de la meva vida. Deixar la meva feina fixa i privilegiada, amb condicions molt més que dignes, amb una antiguitat de més de 17 anys... en l'Atenció Primària del Sistema Públic de Salut i empendre el camí de la Meva Medicina, la que jo entenc, la que sento i la que espero i desitjo poder seguir desenvolupant durant la resta de la meva carrera professional.

Doncs, de tot cor, t'agraeixo la paciència i l'interés per haver-me llegit.. Així he sentit el meu camí fins aquí, i així de bé m'agradaria que et sentissis si algun dia véns a que ens coneguem!

Una abraçada i fins aviat!